Miedo Ambiente en Montcada i Reixac: de març 2013

Montcada i Reixac és una vila i municipi de la comarca del Vallès Occidental,

Antigament, especialment en el franquisme, era conegut com a Moncada y Reixach o Montcada y Reixach.

Forma part de l'àrea metropolitana de Barcelona. Limita amb els municipis de Barcelona, Cerdanyola del Vallès, Santa Coloma de Gramenet, Badalona, Ripollet, Sant Fost de Campsentelles, Mollet del Vallès i La Llagosta.

Es troba al límit amb el Vallès Oriental i amb el Barcelonès, al nord del pas de Finestrelles, per on el Besòs s'obre pas a través de la Serralada Litoral vers el pla de Barcelona.

Drenen el terme, a més, el riu Ripoll i el seu afluent la riera de Sant Cugat. La part meridional del municipi és accidentada per la Serralada Litoral. El sector més pla s'estén principalment al nord, en plena depressió del Vallès.

Tanmateix, el que ha condicionat l'evolució del municipi és el corredor natural obert pel riu, que comunica el Vallès i una bona part de la Catalunya interior amb Barcelona. Això fan que per aquest corredor passin tres línies de ferrocarril (a Portbou, a Puigcerdà i a Lleida), tres autopistes (a la Jonquera, a Terrassa i a Vic), tres carreteres importants (a Terrassa, a Puigcerdà i a la Roca del Vallès) aprofiten aquest pas i han dividit el creixement urbà en nuclis mal comunicats entre ells.

Si voleu conèixer una mica més a fons el Municipi visiteu aquest enllaç

http://www.montcadareixac.blogspot.com.es/

http://montcadapost.blogspot.com.es/

Conca Hidrogràfica

El Besòs és un riu català, amb un curs de 17,7 km, que neix a la comarca del Vallès Oriental de la unió dels rius Mogent i Congost i desemboca al Mediterrani en el terme municipal de Sant Adrià de Besòs.

La seva conca procedeix dels termes municipals d'Aiguafreda, Figaró-Montmany, la Garriga, les Franqueses del Vallès, Canovelles, Granollers, Montmeló i Mollet del Vallès, però, pròpiament, discorre pels de Parets del Vallès, Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gramenet, Barcelona i Sant Adrià de Besòs.

El cabal del Besòs es típic de la Mediterrània, molt irregular al llarg de l'any.

La conca del Besòs, amb una superfície de 1.038 km², es troba emmarcada entre les serralades Prelitoral i Litoral, encara que la major part de la seva superfície es desenvolupa dins de la depressió del Vallès. Els punts culminants de la divisòria d'aigües són: el Pla de la Calma (1.350 m) i el Tagamanent (1.055 m), al Montseny; la Mola (1.100 m) i el Montcau (1.035 m), a Sant Llorenç de Munt; el Tibidabo (512 m), a Collserola, i el Corredor (634 m).

La major part dels cursos de la Conca del Besòs neixen a la part meridional de la serralada Prelitoral i configuren una xarxa de drenatge asimètrica, l'eix principal de la qual està format pels cursos fluvials del Congost i Besòs, al qual s'uneix pel marge esquerre el Mogent i pel marge dret el Tenes, la riera de Caldes i el Ripoll. La longitud acumulada dels rius i rieres més importants de la conca és de 530 km.

La conca té un règim hidrològic típicament mediterrani amb uns cabals d'estiatge molt baixos, de l'ordre de 2 m³/s a la desembocadura, que s'arriben a multiplicar més de 1.000 vegades amb les tempestes de tardor.

La conca és deficitària en recursos hídrics. Importa del sistema Ter-Llobregat les dues terceres parts de l'aigua que consumeix.

S'hi troben dos aqüífers importants: la cubeta de la Llagosta i el delta del Besòs, amb una capacitat aproximada de 110 hm³.

Tot i ser una conca petita, presenta una gran diversitat d'hàbitats, amb tres ambients clarament diferenciats:

la muntanya, que envolta la conca amb espais d'interès natural (Collserola, Sant Llorenç de Munt, els Cingles de Bertí, el Montseny i la Serra de Marina). les planes del Vallès, amb una important i continuadament creixent implantació urbana i industrial, i la desembocadura, que té un caire totalment urbà dins l'Àrea metropolitana de Barcelona.

L'activitat agrícola, que va ser predominant fins a la dècada dels 60, quan ocupava la major part del sòl disponible, ha deixat pas a la indústria, que a poc a poc ha anat ocupant el sòl dedicat a l'agricultura, especialment el de regadiu i en particular el situat a prop dels rius.

El tipus d'indústria instal·lada a la conca és molt variat; hi són representats gairebé tots els sectors, en particular el químic, metal·lúrgic, plàstics, pell, tèxtil, materials de construcció, paper, alimentació, etc., amb quasi 10.000 establiments potencialment contaminadors.

És lloc de pas d'importants vies de comunicació que se situen vora els rius, amb les línies de tren Barcelona-Puigcerdà i Barcelona-la Jonquera, l'autovia C-17 i l'autopista A-7.

La Conca del Besòs és la més habitada de Catalunya, amb més de 2 milions d'habitants que en són tributaris.

Tot i que mai no ha estat navegable, ha representat una via de comunicació entre la costa catalana i l'interior.

Les seves aigües s'utilitzaren per al regadiu dels conreus de Barcelona; és per això que, el segle X, es construí el Rec Comtal, que neix a Montcada i Reixac i que durant l'edat mitjana arribava fins a l'interior de la ciutat de Barcelona.

A causa del seu pas per una zona densament poblada i industrialitzada, durant els anys 70 i 80 del segle XX fou tristament famós pel fet de ser el riu més contaminat d'Europa. Des de mitjan dècada del 1990 ha estat netejat, i les seves aigües, depurades. Aprofitant la remodelació urbanística del Fòrum Universal de les Cultures, el 2004 s'inaugurà el Parc Fluvial del Besòs, situat entre Barcelona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs.

El Parc Fluvial del Besòs és un espai ubicat al llarg dels darrers 9 km de llera del riu Besòs, des de la confluència amb el riu Ripoll fins la desembocadura al mar Mediterrani. Amb una superfície total de 115 ha és un dels espais verds més importants de la regió metropolitana de Barcelona i forma part del continu urbà de les ciutats de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs i Montcada i Reixac.

La Diputació de Barcelona gestiona des de l'any 2000 el Parc Fluvial del Besòs a partir d'un conveni d'encomanda de gestió amb els ajuntaments de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs i Montcada i Reixac, i el Consorci per a la Defensa de la Conca del riu Besòs. El parc es va crear mitjançant l'execució del projecte de recuperació mediambiental del tram final del riu Besòs.

La zona d'ús públic

Els 5 Km de la zona d'ús públic discorren dins la llera del riu Besòs, des del pont de la B-20 (marge dret) o des de Can Zam Nord (marge esquerre) al terme municipal de Santa Coloma de Gramenet fins el pont del ferrocarril a Sant Adrià de Besòs. En el viari asfaltat es pot passejar a peu i en bicicleta. En el marge esquerre, l'amplada permet disposar de carril bici senyalitzat. En el curs hídric es troben 11 preses inflables, que regulen el nivell de la làmina d'aigua.

L'ús públic segur en front de les avingudes del riu no seria possible sense el Sistema d'Alerta Hidrològica del Besòs (SAHBE). Aquest sistema, desenvolupat i mantingut per l'empresa CLABSA, analitza de forma contínua les dades meteorològiques i hidrològiques, i avisa als gestors, a les autoritats i als usuaris en cas de possibles inundacions de la llera. El SAHBE està reforçat pel Servei de Control de l'Ús Públic format per informadors que es desplacen en bicicleta i que en moments de crescuda del riu vetllen per al desallotjament del parc.

Les zones humides

Les zones humides es localitzen al nord del Parc Fluvial del Besòs dins la llera del riu i comprenen des de l'aiguabarreig del riu Ripoll amb el riu Besòs al municipi de Montcada i Reixac fins al pont de la B-20 a Santa Coloma de Gramenet en el marge dret i fins a can Zam Nord en el marge esquerre en el mateix municipi. Aquest espai de 3,8 Km està restringit al públic i es caracteritza per contenir 60 parcel·les (8 ha) d'aiguamolls construïts (wetlands) que realitzen el tractament terciari d'un 30% de l'efluent de la depuradora d'aigües residuals de Montcada.

La desembocadura

Els darrers 450 m del riu Besòs abans d'arribar al mar Mediterrani conformen la desembocadura. És una zona restringida al públic on s'ha prioritzat la seva funció ambiental i per tant no està dotada de Sistema d'Alerta Hidrològica.

Paisatge

La recuperació ambiental i la millora progressiva de la qualitat de l'aigua del riu Besòs ofereixen als visitants un espai verd de grans dimensions que forma part del continu urbà de l' àrea metropolitana de Barcelona.

Vegetació

Cada zona del parc té una vegetació diferent. La zona d'ús públic consta de 22 hectàrees de gespa, i al marge dret d'aquesta zona del parc també compta amb una zona més reduïda de prat fluvial. El canyís és l'espècie plantada en les 8 hectàrees d'aiguamolls construïts. La desembocadura té retalls de vegetació adaptada a una salinitat elevada com el tamariu i el salat blanc, vegetació lligada a l'aigua i una mota amb plantes mediterrànies.

Fauna

La recuperació mediambiental ha permès la creació de nous hàbitats d'interès per a la fauna. Aquesta millora i la ubicació de l'espai en el tram final del riu, ha fet que es detectessin més de 200 espècies d'ocells diferents. Els peixos de més interès són l'anguila i la bagra. També cal destacar altres vertebrats com la reineta, el gripau corredor i la tortuga de rierol (Mauremys leprosa o Mauremys caspica).

Itineraris

Itineraris de les zones humides

A Montcada i Reixac, un itinerari circular connectat amb la Casa de les Aigües permet observar els valors d'aquesta zona. El riu es pot creuar per la passarel·la de vianants o pel pont de Montcada. A Santa Coloma de Gramenet el carril bici de la zona d'ús públic té continuïtat amb el carril bici exterior al parc el qual ressegueix les zones humides pel marge esquerre del riu (en el sentit de l'aigua).

Itinerari de la desembocadura

A Sant Adrià de Besòs, un itinerari permet observar aquesta zona des dels seus miradors: el Parc del Litoral, el Parc de la Pau i el pont de Maristany.

Parc de la Serralada de Marina

El Parc de la Serralada de Marina és un espai protegit situat a la Serralada de Marina.

Particularitats

Forma part de la Xarxa d'Espais Naturals protegits, promoguts i gestionats per la Diputació de Barcelona. El Consorci del Parc de la Serralada de Marina està integrat pels municipis de Tiana, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Montcada i Reixac, Sant Fost de Campsentelles, la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la Diputació de Barcelona. El Pla especial, sensible a problemàtica que presenten els espais periurbans, regula aquest territori i estableix els criteris bàsics de protecció i millora ambiental i paisatgística, compaginant la conservació del patrimoni natural i cultural amb l’ús de l’espai i el manteniment de les activitats econòmiques.

Situació

El Parc de la Serralada de Marina comprèn el sector Sud de l'anomenada Serra de Marina, entre la zona de Sant Mateu-Céllecs i Santa Coloma de Gramenet. Comprèn una superfície de 4.000 hectàrees, una part de les quals resta inclosa en l'Espai Natural de la Conreria-Sant Mateu-Céllecs, definit en el Pla especial.

La Serra de Marina ocupa la franja Sud-Oest de la Serralada litoral catalana, en la prolongació del Montseny i la Serra del Corredor. Es troba entre el riu Besòs i el coll de can Bordoi, entre Alella i Santa Coloma de Gramenet. Uneix la serra de Collserola amb la serralada Marina-Montnegre.

Medi físic

El Parc de la Serralada de Marina correspon a una zona de 3.032 hectàrees. Geogràficament, la zona correspon a l'extrem meridional de la serralada de Marina, en el sector conegut com la serra de la Conreria. Aquesta serra segueix en paral·lel el traçat de la costa mediterrània, de Sud-Oest a Nord-Est. L'altitud màxima de la serra és el turó de Galzeran (485 m). El clima és de tipus mediterrani litoral amb temperatures mitjanes al voltant dels 15 graus i precipitacions entre 500 i 600 mil·límetres. Pertany a la regió bioclimàtica boreomediterrània (amb influències medioeuropees i atlàntiques pel vessant vallesà). El relleu és, en general, arrodonit, a causa del modelat propi de l'erosió sobre els materials granítics predominants, només trencat en determinats indrets per afloraments d'altres litologies. Els torrents i les rieres acostumen a formar lleres aixaragallades a les parts més altes i de major pendent, per donar lloc a cursos més suaus i amples a les valls mitges i baixes. A més dels fenòmens d'erosió hídrica concentrada que dóna lloc a la xarxa hidrogràfica, l'elevada erosionabilitat de bona part dels sòls, formats per sauló, representa una gran fragilitat quan aquests es presenten desprotegits per l'eliminació de la coberta vegetal.

Entre els aspectes que donen singularitat i valor al medi destaquen les morfologies que trenquen el suau relleu predominant, com els afloraments de dics i les àrees de modelat granític –que donen lloc als característics camps de boles–, i que es concentren a les parts centrals, i més altes, de la serralada. Aquesta zona central, del Puig Castellar al turó de Galzeran, recull a més bona part dels miradors que ofereixen una espectacular visió de la meitat Nord de l'Àrea Metropolitana de Barcelona i de les serres que l'envolten. Per contra, a les parts més baixes, com ja s'ha indicat, és on es troben les morfologies pròpies de les rieres i torrents mediterranis, de gran interès natural, paisatgístic i territorial.

L’activitat lligada a l’explotació forestal és testimonial. L’elevat ús públic dels boscos i la seva funció social i protectora del mitjà predominen sobre l’activitat econòmica. Quant a l’activitat agrària, hi ha 240 hectàrees qualificades com a sòls agrícoles, i la meitat corresponen a vinya i la resta a horts, farratges i cereals. Avui dia, molts terrenys agrícoles tradicionals pertanyen a zones periurbanes i pateixen una forta pressió urbanística. En el sector industrial destaquen especialment les activitats extractives a cel obert, que han deixat i deixen una fonda petjada sobre el mitjà i paisatge.

Flora i fauna

Per la seva ubicació geogràfica, la Serra de Marina es troba situada a la regió biogeogràfica mediterrània, si bé les diferències de relleu i orientació originen una notable riquesa d’espècies i diversitat de sistemes naturals. L’orientació ombrívola de les vessants vallesanes comporta formacions pròpies de zones més humides, com els alzinars i les rouredes. Els sistemes naturals de les vessants de solana són propis de zones seques. Així, la vegetació d’aquestes orientacions està constituïda per comunitats arbustives i herbàcies, amb algunes clapes arbòries, principalment de pi pinyoner.

On dominen les formacions arbustives baixes trobem espècies de fauna pròpia dels espais oberts, algunes força rares a Catalunya com nidificants i migratòries transaharianes. Els vertebrats constitueixen el grup faunístic més ben estudiat. Als rius no hi ha peixos tot i la presència d'invertebrats aquàtics. Els amfibis estan força ben representats sense que hi hagi cap element excepcional. El mateix podem afirmar dels rèptils, però cal assenyalar la no presència de la serp d'Esculapi i de l'escurçó ibèric antigament referenciats i actualment no renovat. D'acord amb el predomini dels ambients mediterranis a l'àrea d'estudi, tant oberts com forestals, els poblaments d'ocells mostren també un important component d'espècies d'aquests dos tipus d'hàbitats. Cal remarcar, però, la presència de determinades espècies rares dels espais oberts, que ocupen les comunitats arbustives de la solana de la serra; es tracta de migradors transaharians com el còlit ros (Oenanthe hispanica), el tallarol emmascarat (Sylvia hortensis), el capsigrany (Lanius senator) i el trobat (Anthus campestris). És remarcable el nombre de rapinyaires que nidifiquen a la zona, tanmateix cal esmentar l'interès de la nidificació d'una parella de duc (Bubo bubo). Entre els mamífers, hom hi troba tant l'eriçó fosc (Erinaceus europaeus), que ocupa les zones ombrívoles, i el mediterrani (Atelerix algirus), en els ambients arbustius més eixuts. Pel que fa als rosegadors, s'ha localitzat l'esquirol (Sciurus vulgaris) i el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus). S'ha constatat també la presència de la guilla (Vulpes vulpes), la fagina (Martes foina), el toixó (Meles meles), el gat mesquer o geneta (Genetta genetta) i el senglar (Sus scrofa). És molt abundant en determinats sectors el conill (Oryctolagus cuniculus) i destaca per la seva extrema raresa la llebre (Lepus europaeus).

Activitats i programes

Programa Viu el parc

Viu el parc és un programa organitzat per l'Àrea d'Espais Naturals de la Diputació de Barcelona amb la col·laboració dels ajuntaments de l'àmbit de cada parc. El programa ofereix activitats plàstiques, escèniques, musicals, literàries, folklòriques i de difusió del patrimoni natural i cultural que es porten a terme, durant un determinat període de l'any, tant a l'interior dels parcs com en els municipis que tenen el seu terme municipal dins dels límits de l'espai protegit. El programa inclou en cada edició un apartat específic adreçat als escolars dels municipis del parc. El programa Viu el parc del Parc de la Serralada de Marina es desenvolupa durant el mes d'abril.

Collserola

La serra de Collserola és una de les serres de la Serralada Litoral Catalana. La major part de la seva superfície constitueix el Parc Natural de Collserola des de l'any 2010.

Particularitats

La serra de Collserola s'estén entre els rius Besòs i Llobregat, amb una superfície d'unes 11.000 ha. Separa el pla de Barcelona de la depressió del Vallès i culmina a 516,2 m d'altitud, al cim del Tibidabo. D'altres cims importants són el Turó del Puig (477,2 m), el Puig d'Olorda (436,4 m), el Turó de Valldaura (421,3 m), el Turó de la Magarola (o del Maltall) (431 m), Sant Pere Màrtir (389 m) i el Puig Madrona (342 m).

Conté una ampli ventall d'ambients naturals mediterranis, predominantment boscos, que juntament amb formacions de vegetació baixa, acullen una variada fauna. Gairebé totes les espècies animals del bosc mediterrani hi són presents.

L'empremta humana és present a la Serra, no només pel que fa a la modificació del paisatge, sinó també per la quantitat de restes arqueològiques i construccions que s'hi troben, les quals constitueixen un patrimoni molt valuós.

El nom de Collserola ve de «Coll (de) s'Erola», amb un ús arcaic de l'article salat, que és l'antiga denominació del coll de l'Erola, entre el Tibidabo i el Turó de Santa Maria, per on passa actualment la carretera de l'Arrabassada.

Geologia

Aflorament granític al parc de la Font del Racó, al peu del vessant barceloní de la serra

La serra està formada majoritàriament per roques metamòrfiques (llicorelles, esquists i pissarres) de l'era primària plegades intensament, a diferència dels trams contigus de la Serralada Litoral: el massissos de l'Ordal i el Garraf són formats per roques sedimentàries secundàries i la Serra de Marina i la del Corredor són majoritàriament granítiques.

Per sota de les roques metamòrfiques, hi ha un sòcol granític producte d'una intrusió de magma durant l'orogènia herciniana. L'augment de pressió i temperatura causat per aquest magma calent va alterar les roques del voltant (és el que s'anomena metamorfisme de contacte), formant una aureola metamòrfica que arriba a uns dos quilòmetres d'ample en molts llocs com els voltants del Tibidabo. Això es pot observar al vessant barceloní, al peu del qual trobem, de manera discontínua, afloraments granítics, seguits més amunt de la sèrie de roques metamorfosades: a l'aureola interna corneanes (en contacte amb el granit) i micacites, i a l'aureola externa filites, que passen gradualment a les pissarres menys metamorfosades de la resta de la serra.[4] A la base del vessant vallesà, reapareix el granit entre el Papiol i Valldoreix, explotat a la Mina Berta.

Per damunt de les licorelles, trobem en alguns llocs afloraments calcaris, com el del Puig d'Olorda i el Turó de Montcada, explotats per fàbriques de ciment.

Vegetació

La vegetació potencial predominant és l'alzinar amb marfull, i, en bona part del vessant obac, l'alzinar amb roure cerrioide, si bé a causa de l'alteració humana (incendis, pasturatge, etc.) trobem la major part de la serra coberta per pinedes de pi blanc o un bosc mixt de pins, roures i alzines. També a les vessants més assolellades trobem pi pinyer. Als fons de les valls, al llarg dels torrents i a les obagues també es troben boscos de ribera. Hi ha zones de matolls i prats. Sota les pinedes creix el sotabosc, amb vegetació típicament mediterrània.

Fauna

A Collserola s'hi troben tortugues mediterrànies, diverses espècies de serps, gripaus, tritons, granotes i salamandres. De mamífers són abundants els porcs senglars, les guineus, toixons o esquirols. Entre tots els animals, destaquen les aus, de les quals s'han comptabilitzat 130 espècies. Abunden el pitroig, la cadernera, el colom, l'esparver, l'aligot i la merla.

Parc Natural de Collserola

Per preservar aquest espai, el 1987 es va constituir el Parc de Collserola, que té una superfície de 8.465 hectàrees. Es tracta d'un Espai d'interès natural, i està gestionat pels nou municipis que comprèn el Parc (Barcelona, Cerdanyola del Vallès, Esplugues de Llobregat, Molins de Rei, Montcada i Reixac, el Papiol, Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de Llobregat i Sant Just Desvern) i per la Diputació de Barcelona.

El 19 d'octubre de 2010 es publica el Decret 146/2010, de 19 d'octubre, de declaració del Parc Natural de la Serra de Collserola i de les reserves naturals parcials de la Font Groga i de la Rierada-Can Balasc.

Torre de Collserola

Torre de Collserola vista des del Tibidabo. A la dreta de la torre es veu part de Vallvidrera, i al seu darrera els turons d'En Cors (darrera els tirants del costat dret) i de Sant Pere Màrtir (amb antenes)

Dalt del turó de la Vilana, a 445 m d'altitud, s'hi aixeca la Torre de Collserola, torre de telecomunicacions inaugurada el 1992 en motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona. La promotora del projecte i actual propietària és la Societat Anònima Torre de Collserola (els seus accionistes són Telefónica amb un 30,40%, Retevisión, amb un 41,75%, el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació de la Generalitat de Catalunya amb un 22,85% i l'Entitat Metropolitana del Transport amb un 5%). La torre fa 288,4 metres d'alçada, dels quals només 267,5 queden a la superficie. El 20,9 metres restants queden dins dels pou del pilar central per sota del nivell zero respecte del terra. Fins a la punta més alta de la torre l'alçària total és de 712,9 msnm.L'autor del projecte fou l'arquitecte britànic Norman Foster.

Barri de Collserola

El barri de Collserola integrant del Districte Sarrià - Sant Gervasi de Barcelona està format pels següents territoris: Vallvidrera, Les Planes, Tibidabo.

Agressions a la serra de Collserola

Diverses associacions com Depana o la Plataforma Cívica per a la Defensa de Collserola consideren que aquesta pateix agressions que són incompatibles amb la conservació del seu espai natural.

Pla de Rocamora.

Antigues valls utilitzades per labors de conreus, encara avui queden algunes zones d’usos agrícoles, però també ens podem trobar algunes granges, hípiques, a la part més propera de la Ciutat trobem la Llacuna, un parc recuperat a l’antic camp militar (el polvorí).

Encara queden algunes cases aïllades, d’algunes abandonades i d’altres ocupades, com el cas de Can Piella.

Estany de Gàllecs.

Masia i enclavament (0,49 km2) del municipi de Montcada i Reixac (Vallès Occidental), entre els de Mollet del Vallès (Vallès Oriental) i Palau-solità i Plegamans, vora el poble de Gallecs.

Miedo Ambiente en Montcada i Reixac

dissabte, 30 de març del 2013

Retalls de Medi Ambient i patrimoni i moviments socials.

dimecres, 27 de març del 2013

Presentació campanya La merda que no veus...

diumenge, 24 de març del 2013

Montcada i Reixac

Dades personals