.JPG)
Montcada i Reixac és una vila i municipi de la comarca del Vallès Occidental,
Antigament,
especialment en el franquisme, era conegut com a Moncada y Reixach o Montcada y
Reixach.
Forma part de l'àrea
metropolitana de Barcelona. Limita amb els municipis de Barcelona, Cerdanyola
del Vallès, Santa Coloma de Gramenet, Badalona, Ripollet, Sant Fost de
Campsentelles, Mollet del Vallès i La Llagosta.
Es troba al límit
amb el Vallès Oriental i amb el Barcelonès, al nord del pas de Finestrelles,
per on el Besòs s'obre pas a través de la Serralada Litoral vers el pla de
Barcelona.
Drenen el terme, a
més, el riu Ripoll i el seu afluent la riera de Sant Cugat. La part meridional
del municipi és accidentada per la Serralada Litoral. El sector més pla s'estén
principalment al nord, en plena depressió del Vallès.
Tanmateix, el que ha
condicionat l'evolució del municipi és el corredor natural obert pel riu, que
comunica el Vallès i una bona part de la Catalunya interior amb Barcelona. Això
fan que per aquest corredor passin tres línies de ferrocarril (a Portbou, a
Puigcerdà i a Lleida), tres autopistes (a la Jonquera, a Terrassa i a Vic),
tres carreteres importants (a Terrassa, a Puigcerdà i a la Roca del Vallès)
aprofiten aquest pas i han dividit el creixement urbà en nuclis mal comunicats
entre ells.
Si voleu conèixer
una mica més a fons el Municipi visiteu aquest enllaç
Conca Hidrogràfica
El Besòs és un riu
català, amb un curs de 17,7 km, que neix a la comarca del Vallès Oriental de la
unió dels rius Mogent i Congost i desemboca al Mediterrani en el terme
municipal de Sant Adrià de Besòs.
La seva conca
procedeix dels termes municipals d'Aiguafreda, Figaró-Montmany, la Garriga, les
Franqueses del Vallès, Canovelles, Granollers, Montmeló i Mollet del Vallès,
però, pròpiament, discorre pels de Parets del Vallès, Montcada i Reixac, Santa
Coloma de Gramenet, Barcelona i Sant Adrià de Besòs.
El cabal del Besòs
es típic de la Mediterrània, molt irregular al llarg de l'any.
La conca del Besòs,
amb una superfície de 1.038 km², es troba emmarcada entre les serralades
Prelitoral i Litoral, encara que la major part de la seva superfície es
desenvolupa dins de la depressió del Vallès. Els punts culminants de la
divisòria d'aigües són: el Pla de la Calma (1.350 m) i el Tagamanent (1.055 m),
al Montseny; la Mola (1.100 m) i el Montcau (1.035 m), a Sant Llorenç de Munt;
el Tibidabo (512 m), a Collserola, i el Corredor (634 m).
La major part dels
cursos de la Conca del Besòs neixen a la part meridional de la serralada
Prelitoral i configuren una xarxa de drenatge asimètrica, l'eix principal de la
qual està format pels cursos fluvials del Congost i Besòs, al qual s'uneix pel
marge esquerre el Mogent i pel marge dret el Tenes, la riera de Caldes i el
Ripoll. La longitud acumulada dels rius i rieres més importants de la conca és
de 530 km.
La conca té un règim
hidrològic típicament mediterrani amb uns cabals d'estiatge molt baixos, de
l'ordre de 2 m³/s a la desembocadura, que s'arriben a multiplicar més de 1.000
vegades amb les tempestes de tardor.
La conca és
deficitària en recursos hídrics. Importa del sistema Ter-Llobregat les dues
terceres parts de l'aigua que consumeix.
S'hi troben dos
aqüífers importants: la cubeta de la Llagosta i el delta del Besòs, amb una
capacitat aproximada de 110 hm³.
Tot i ser una conca
petita, presenta una gran diversitat d'hàbitats, amb tres ambients clarament
diferenciats:
la muntanya, que
envolta la conca amb espais d'interès natural (Collserola, Sant Llorenç de
Munt, els Cingles de Bertí, el Montseny i la Serra de Marina). les planes del
Vallès, amb una important i continuadament creixent implantació urbana i
industrial, i la desembocadura, que té un caire totalment urbà dins l'Àrea
metropolitana de Barcelona.
L'activitat
agrícola, que va ser predominant fins a la dècada dels 60, quan ocupava la
major part del sòl disponible, ha deixat pas a la indústria, que a poc a poc ha
anat ocupant el sòl dedicat a l'agricultura, especialment el de regadiu i en
particular el situat a prop dels rius.
El tipus d'indústria
instal·lada a la conca és molt variat; hi són representats gairebé tots els
sectors, en particular el químic, metal·lúrgic, plàstics, pell, tèxtil,
materials de construcció, paper, alimentació, etc., amb quasi 10.000
establiments potencialment contaminadors.
És lloc de pas
d'importants vies de comunicació que se situen vora els rius, amb les línies de
tren Barcelona-Puigcerdà i Barcelona-la Jonquera, l'autovia C-17 i l'autopista
A-7.
La Conca del Besòs
és la més habitada de Catalunya, amb més de 2 milions d'habitants que en són
tributaris.
Tot i que mai no ha
estat navegable, ha representat una via de comunicació entre la costa catalana
i l'interior.
Les seves aigües
s'utilitzaren per al regadiu dels conreus de Barcelona; és per això que, el
segle X, es construí el Rec Comtal, que neix a Montcada i Reixac i que durant
l'edat mitjana arribava fins a l'interior de la ciutat de Barcelona.
A causa del seu pas
per una zona densament poblada i industrialitzada, durant els anys 70 i 80 del
segle XX fou tristament famós pel fet de ser el riu més contaminat d'Europa.
Des de mitjan dècada del 1990 ha estat netejat, i les seves aigües, depurades.
Aprofitant la remodelació urbanística del Fòrum Universal de les Cultures, el
2004 s'inaugurà el Parc Fluvial del Besòs, situat entre Barcelona, Santa Coloma
de Gramenet i Sant Adrià de Besòs.
El Parc Fluvial del
Besòs és un espai ubicat al llarg dels darrers 9 km de llera del riu Besòs, des
de la confluència amb el riu Ripoll fins la desembocadura al mar Mediterrani.
Amb una superfície total de 115 ha és un dels espais verds més importants de la
regió metropolitana de Barcelona i forma part del continu urbà de les ciutats
de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs i Montcada i
Reixac.
La Diputació de
Barcelona gestiona des de l'any 2000 el Parc Fluvial del Besòs a partir d'un
conveni d'encomanda de gestió amb els ajuntaments de Barcelona, Santa Coloma de
Gramenet, Sant Adrià de Besòs i Montcada i Reixac, i el Consorci per a la
Defensa de la Conca del riu Besòs. El parc es va crear mitjançant l'execució
del projecte de recuperació mediambiental del tram final del riu Besòs.
La zona d'ús públic
Els 5 Km de la zona
d'ús públic discorren dins la llera del riu Besòs, des del pont de la B-20
(marge dret) o des de Can Zam Nord (marge esquerre) al terme municipal de Santa
Coloma de Gramenet fins el pont del ferrocarril a Sant Adrià de Besòs. En el viari
asfaltat es pot passejar a peu i en bicicleta. En el marge esquerre, l'amplada
permet disposar de carril bici senyalitzat. En el curs hídric es troben 11
preses inflables, que regulen el nivell de la làmina d'aigua.
L'ús públic segur en
front de les avingudes del riu no seria possible sense el Sistema d'Alerta
Hidrològica del Besòs (SAHBE). Aquest sistema, desenvolupat i mantingut per
l'empresa CLABSA, analitza de forma contínua les dades meteorològiques i
hidrològiques, i avisa als gestors, a les autoritats i als usuaris en cas de
possibles inundacions de la llera. El SAHBE està reforçat pel Servei de Control
de l'Ús Públic format per informadors que es desplacen en bicicleta i que en
moments de crescuda del riu vetllen per al desallotjament del parc.
Les zones humides
Les zones humides es
localitzen al nord del Parc Fluvial del Besòs dins la llera del riu i comprenen
des de l'aiguabarreig del riu Ripoll amb el riu Besòs al municipi de Montcada i
Reixac fins al pont de la B-20 a Santa Coloma de Gramenet en el marge dret i
fins a can Zam Nord en el marge esquerre en el mateix municipi. Aquest espai de
3,8 Km està restringit al públic i es caracteritza per contenir 60 parcel·les
(8 ha) d'aiguamolls construïts (wetlands) que realitzen el tractament terciari
d'un 30% de l'efluent de la depuradora d'aigües residuals de Montcada.
La desembocadura
Els darrers 450 m
del riu Besòs abans d'arribar al mar Mediterrani conformen la desembocadura. És
una zona restringida al públic on s'ha prioritzat la seva funció ambiental i
per tant no està dotada de Sistema d'Alerta Hidrològica.
Paisatge
La recuperació
ambiental i la millora progressiva de la qualitat de l'aigua del riu Besòs
ofereixen als visitants un espai verd de grans dimensions que forma part del
continu urbà de l' àrea metropolitana de Barcelona.
Vegetació
Cada zona del parc
té una vegetació diferent. La zona d'ús públic consta de 22 hectàrees de gespa,
i al marge dret d'aquesta zona del parc també compta amb una zona més reduïda
de prat fluvial. El canyís és l'espècie plantada en les 8 hectàrees
d'aiguamolls construïts. La desembocadura té retalls de vegetació adaptada a
una salinitat elevada com el tamariu i el salat blanc, vegetació lligada a
l'aigua i una mota amb plantes mediterrànies.
Fauna
La recuperació
mediambiental ha permès la creació de nous hàbitats d'interès per a la fauna.
Aquesta millora i la ubicació de l'espai en el tram final del riu, ha fet que
es detectessin més de 200 espècies d'ocells diferents. Els peixos de més
interès són l'anguila i la bagra. També cal destacar altres vertebrats com la
reineta, el gripau corredor i la tortuga de rierol (Mauremys leprosa o Mauremys
caspica).
Itineraris
Itineraris de les
zones humides
A Montcada i Reixac,
un itinerari circular connectat amb la Casa de les Aigües permet observar els
valors d'aquesta zona. El riu es pot creuar per la passarel·la de vianants o
pel pont de Montcada. A Santa Coloma de Gramenet el carril bici de la zona d'ús
públic té continuïtat amb el carril bici exterior al parc el qual ressegueix
les zones humides pel marge esquerre del riu (en el sentit de l'aigua).
Itinerari de la
desembocadura
A Sant Adrià de Besòs,
un itinerari permet observar aquesta zona des dels seus miradors: el Parc del
Litoral, el Parc de la Pau i el pont de Maristany.
Parc de la Serralada
de Marina
El Parc de la
Serralada de Marina és un espai protegit situat a la Serralada de Marina.
Particularitats
Forma part de la
Xarxa d'Espais Naturals protegits, promoguts i gestionats per la Diputació de
Barcelona. El Consorci del Parc de la Serralada de Marina està integrat pels
municipis de Tiana, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Montcada i Reixac, Sant
Fost de Campsentelles, la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de
Barcelona i la Diputació de Barcelona. El Pla especial, sensible a problemàtica
que presenten els espais periurbans, regula aquest territori i estableix els
criteris bàsics de protecció i millora ambiental i paisatgística, compaginant
la conservació del patrimoni natural i cultural amb l’ús de l’espai i el
manteniment de les activitats econòmiques.
Situació
El Parc de la
Serralada de Marina comprèn el sector Sud de l'anomenada Serra de Marina, entre
la zona de Sant Mateu-Céllecs i Santa Coloma de Gramenet. Comprèn una
superfície de 4.000 hectàrees, una part de les quals resta inclosa en l'Espai
Natural de la Conreria-Sant Mateu-Céllecs, definit en el Pla especial.
La Serra de Marina
ocupa la franja Sud-Oest de la Serralada litoral catalana, en la prolongació
del Montseny i la Serra del Corredor. Es troba entre el riu Besòs i el coll de
can Bordoi, entre Alella i Santa Coloma de Gramenet. Uneix la serra de
Collserola amb la serralada Marina-Montnegre.
Medi físic
El Parc de la
Serralada de Marina correspon a una zona de 3.032 hectàrees. Geogràficament, la
zona correspon a l'extrem meridional de la serralada de Marina, en el sector
conegut com la serra de la Conreria. Aquesta serra segueix en paral·lel el
traçat de la costa mediterrània, de Sud-Oest a Nord-Est. L'altitud màxima de la
serra és el turó de Galzeran (485 m). El clima és de tipus mediterrani litoral
amb temperatures mitjanes al voltant dels 15 graus i precipitacions entre 500 i
600 mil·límetres. Pertany a la regió bioclimàtica boreomediterrània (amb
influències medioeuropees i atlàntiques pel vessant vallesà). El relleu és, en
general, arrodonit, a causa del modelat propi de l'erosió sobre els materials
granítics predominants, només trencat en determinats indrets per afloraments
d'altres litologies. Els torrents i les rieres acostumen a formar lleres
aixaragallades a les parts més altes i de major pendent, per donar lloc a
cursos més suaus i amples a les valls mitges i baixes. A més dels fenòmens
d'erosió hídrica concentrada que dóna lloc a la xarxa hidrogràfica, l'elevada
erosionabilitat de bona part dels sòls, formats per sauló, representa una gran
fragilitat quan aquests es presenten desprotegits per l'eliminació de la
coberta vegetal.
Entre els aspectes
que donen singularitat i valor al medi destaquen les morfologies que trenquen
el suau relleu predominant, com els afloraments de dics i les àrees de modelat
granític –que donen lloc als característics camps de boles–, i que es
concentren a les parts centrals, i més altes, de la serralada. Aquesta zona
central, del Puig Castellar al turó de Galzeran, recull a més bona part dels
miradors que ofereixen una espectacular visió de la meitat Nord de l'Àrea
Metropolitana de Barcelona i de les serres que l'envolten. Per contra, a les
parts més baixes, com ja s'ha indicat, és on es troben les morfologies pròpies
de les rieres i torrents mediterranis, de gran interès natural, paisatgístic i
territorial.
L’activitat lligada
a l’explotació forestal és testimonial. L’elevat ús públic dels boscos i la
seva funció social i protectora del mitjà predominen sobre l’activitat
econòmica. Quant a l’activitat agrària, hi ha 240 hectàrees qualificades com a
sòls agrícoles, i la meitat corresponen a vinya i la resta a horts, farratges i
cereals. Avui dia, molts terrenys agrícoles tradicionals pertanyen a zones
periurbanes i pateixen una forta pressió urbanística. En el sector industrial
destaquen especialment les activitats extractives a cel obert, que han deixat i
deixen una fonda petjada sobre el mitjà i paisatge.
Flora i fauna
Per la seva ubicació
geogràfica, la Serra de Marina es troba situada a la regió biogeogràfica
mediterrània, si bé les diferències de relleu i orientació originen una notable
riquesa d’espècies i diversitat de sistemes naturals. L’orientació ombrívola de
les vessants vallesanes comporta formacions pròpies de zones més humides, com
els alzinars i les rouredes. Els sistemes naturals de les vessants de solana
són propis de zones seques. Així, la vegetació d’aquestes orientacions està
constituïda per comunitats arbustives i herbàcies, amb algunes clapes arbòries,
principalment de pi pinyoner.
On dominen les
formacions arbustives baixes trobem espècies de fauna pròpia dels espais
oberts, algunes força rares a Catalunya com nidificants i migratòries
transaharianes. Els vertebrats constitueixen el grup faunístic més ben
estudiat. Als rius no hi ha peixos tot i la presència d'invertebrats aquàtics.
Els amfibis estan força ben representats sense que hi hagi cap element
excepcional. El mateix podem afirmar dels rèptils, però cal assenyalar la no
presència de la serp d'Esculapi i de l'escurçó ibèric antigament referenciats i
actualment no renovat. D'acord amb el predomini dels ambients mediterranis a
l'àrea d'estudi, tant oberts com forestals, els poblaments d'ocells mostren
també un important component d'espècies d'aquests dos tipus d'hàbitats. Cal
remarcar, però, la presència de determinades espècies rares dels espais oberts,
que ocupen les comunitats arbustives de la solana de la serra; es tracta de
migradors transaharians com el còlit ros (Oenanthe hispanica), el tallarol
emmascarat (Sylvia hortensis), el capsigrany (Lanius senator) i el trobat
(Anthus campestris). És remarcable el nombre de rapinyaires que nidifiquen a la
zona, tanmateix cal esmentar l'interès de la nidificació d'una parella de duc
(Bubo bubo). Entre els mamífers, hom hi troba tant l'eriçó fosc (Erinaceus
europaeus), que ocupa les zones ombrívoles, i el mediterrani (Atelerix
algirus), en els ambients arbustius més eixuts. Pel que fa als rosegadors, s'ha
localitzat l'esquirol (Sciurus vulgaris) i el ratolí de bosc (Apodemus
sylvaticus). S'ha constatat també la presència de la guilla (Vulpes vulpes), la
fagina (Martes foina), el toixó (Meles meles), el gat mesquer o geneta (Genetta
genetta) i el senglar (Sus scrofa). És molt abundant en determinats sectors el
conill (Oryctolagus cuniculus) i destaca per la seva extrema raresa la llebre
(Lepus europaeus).
Programa Viu el parc
Viu el parc és un programa organitzat per l'Àrea d'Espais Naturals de la Diputació de Barcelona amb la col·laboració dels ajuntaments de l'àmbit de cada parc. El programa ofereix activitats plàstiques, escèniques, musicals, literàries, folklòriques i de difusió del patrimoni natural i cultural que es porten a terme, durant un determinat període de l'any, tant a l'interior dels parcs com en els municipis que tenen el seu terme municipal dins dels límits de l'espai protegit. El programa inclou en cada edició un apartat específic adreçat als escolars dels municipis del parc. El programa Viu el parc del Parc de la Serralada de Marina es desenvolupa durant el mes d'abril.
Collserola
La serra de Collserola és una de les serres de la Serralada Litoral Catalana. La major part de la seva superfície constitueix el Parc Natural de Collserola des de l'any 2010.
Particularitats
La serra de
Collserola s'estén entre els rius Besòs i Llobregat, amb una superfície d'unes
11.000 ha. Separa el pla de Barcelona de la depressió del Vallès i culmina a
516,2 m d'altitud, al cim del Tibidabo. D'altres cims importants són el Turó
del Puig (477,2 m), el Puig d'Olorda (436,4 m), el Turó de Valldaura (421,3 m),
el Turó de la Magarola (o del Maltall) (431 m), Sant Pere Màrtir (389 m) i el
Puig Madrona (342 m).
Conté una ampli ventall
d'ambients naturals mediterranis, predominantment boscos, que juntament amb
formacions de vegetació baixa, acullen una variada fauna. Gairebé totes les
espècies animals del bosc mediterrani hi són presents.
L'empremta humana és
present a la Serra, no només pel que fa a la modificació del paisatge, sinó
també per la quantitat de restes arqueològiques i construccions que s'hi
troben, les quals constitueixen un patrimoni molt valuós.
El nom de Collserola
ve de «Coll (de) s'Erola», amb un ús arcaic de l'article salat, que és l'antiga
denominació del coll de l'Erola, entre el Tibidabo i el Turó de Santa Maria,
per on passa actualment la carretera de l'Arrabassada.
Geologia
Aflorament granític
al parc de la Font del Racó, al peu del vessant barceloní de la serra
La serra està
formada majoritàriament per roques metamòrfiques (llicorelles, esquists i
pissarres) de l'era primària plegades intensament, a diferència dels trams
contigus de la Serralada Litoral: el massissos de l'Ordal i el Garraf són
formats per roques sedimentàries secundàries i la Serra de Marina i la del
Corredor són majoritàriament granítiques.
Per sota de les
roques metamòrfiques, hi ha un sòcol granític producte d'una intrusió de magma
durant l'orogènia herciniana. L'augment de pressió i temperatura causat per
aquest magma calent va alterar les roques del voltant (és el que s'anomena
metamorfisme de contacte), formant una aureola metamòrfica que arriba a uns dos
quilòmetres d'ample en molts llocs com els voltants del Tibidabo. Això es pot
observar al vessant barceloní, al peu del qual trobem, de manera discontínua,
afloraments granítics, seguits més amunt de la sèrie de roques metamorfosades:
a l'aureola interna corneanes (en contacte amb el granit) i micacites, i a l'aureola
externa filites, que passen gradualment a les pissarres menys metamorfosades de
la resta de la serra.[4] A la base del vessant vallesà, reapareix el granit
entre el Papiol i Valldoreix, explotat a la Mina Berta.
Per damunt de les
licorelles, trobem en alguns llocs afloraments calcaris, com el del Puig
d'Olorda i el Turó de Montcada, explotats per fàbriques de ciment.
Vegetació
La vegetació
potencial predominant és l'alzinar amb marfull, i, en bona part del vessant
obac, l'alzinar amb roure cerrioide, si bé a causa de l'alteració humana
(incendis, pasturatge, etc.) trobem la major part de la serra coberta per
pinedes de pi blanc o un bosc mixt de pins, roures i alzines. També a les
vessants més assolellades trobem pi pinyer. Als fons de les valls, al llarg
dels torrents i a les obagues també es troben boscos de ribera. Hi ha zones de
matolls i prats. Sota les pinedes creix el sotabosc, amb vegetació típicament
mediterrània.
Fauna
A Collserola s'hi
troben tortugues mediterrànies, diverses espècies de serps, gripaus, tritons,
granotes i salamandres. De mamífers són abundants els porcs senglars, les
guineus, toixons o esquirols. Entre tots els animals, destaquen les aus, de les
quals s'han comptabilitzat 130 espècies. Abunden el pitroig, la cadernera, el
colom, l'esparver, l'aligot i la merla.
Parc Natural de Collserola
Per preservar aquest
espai, el 1987 es va constituir el Parc de Collserola, que té una superfície de
8.465 hectàrees. Es tracta d'un Espai d'interès natural, i està gestionat pels
nou municipis que comprèn el Parc (Barcelona, Cerdanyola del Vallès, Esplugues
de Llobregat, Molins de Rei, Montcada i Reixac, el Papiol, Sant Cugat del
Vallès, Sant Feliu de Llobregat i Sant Just Desvern) i per la Diputació de
Barcelona.
El 19 d'octubre de
2010 es publica el Decret 146/2010, de 19 d'octubre, de declaració del Parc
Natural de la Serra de Collserola i de les reserves naturals parcials de la
Font Groga i de la Rierada-Can Balasc.
Torre de Collserola
Torre de Collserola
vista des del Tibidabo. A la dreta de la torre es veu part de Vallvidrera, i al
seu darrera els turons d'En Cors (darrera els tirants del costat dret) i de
Sant Pere Màrtir (amb antenes)
Dalt del turó de la
Vilana, a 445 m d'altitud, s'hi aixeca la Torre de Collserola, torre de
telecomunicacions inaugurada el 1992 en motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona.
La promotora del projecte i actual propietària és la Societat Anònima Torre de
Collserola (els seus accionistes són Telefónica amb un 30,40%, Retevisión, amb
un 41,75%, el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació de la
Generalitat de Catalunya amb un 22,85% i l'Entitat Metropolitana del Transport
amb un 5%). La torre fa 288,4 metres d'alçada, dels quals només 267,5 queden a
la superficie. El 20,9 metres restants queden dins dels pou del pilar central
per sota del nivell zero respecte del terra. Fins a la punta més alta de la
torre l'alçària total és de 712,9 msnm.L'autor del projecte fou l'arquitecte britànic
Norman Foster.
Barri de Collserola
El barri de
Collserola integrant del Districte Sarrià - Sant Gervasi de Barcelona està
format pels següents territoris: Vallvidrera, Les Planes, Tibidabo.
Agressions a la
serra de Collserola
Diverses
associacions com Depana o la Plataforma Cívica per a la Defensa de Collserola consideren
que aquesta pateix agressions que són incompatibles amb la conservació del seu
espai natural.
Antigues valls utilitzades per labors de conreus, encara avui queden algunes zones d’usos agrícoles, però també ens podem trobar algunes granges, hípiques, a la part més propera de la Ciutat trobem la Llacuna, un parc recuperat a l’antic camp militar (el polvorí).
Encara queden
algunes cases aïllades, d’algunes abandonades i d’altres ocupades, com el cas
de Can Piella.
Masia i enclavament
(0,49 km2) del municipi de Montcada i Reixac (Vallès Occidental), entre els de
Mollet del Vallès (Vallès Oriental) i Palau-solità i Plegamans, vora el poble
de Gallecs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada